El viatge a Rússia ha estat molt intens, ple d'activitats tots els dies. Per tant, podeu imaginar que aquest pot ser un text realment llarg. Espere no avorrir-vos massa. El visat m'ha costat 45€, però depén de la teua nacionalitat. El més car és per als EUA i Canada, entre 100 i 120€.
Divendres 30-10-2009
Ens passem unes 8 hores en autobús des de Oulu fins a Lahti. No sé si és per l'excitació del viatge, però no se'm fa gens llarg. Em passe bastant estona parlant amb una austríaca, Stefany, que conec de la classe de finés. Creia que seria estudiant d'intercanvi com jo, però no és així, porta més de dos anys vivint a Finlàndia. Simplement s'ha decidit tard a estudiar finès. Com a bon castellonenc, em porte la rua de casa, aixina que els diners que m'estalvie els puc invertir en una cervesa.
A Lahti ens reunim amb la guia de l'agència, Diana. Estarà amb nosaltres tot el viatge. Tren llit cap a Rússia. Habitacions per a quatre. Les gestions de la frontera sens fan llargues, estem ansiosos per anar al vagó bar per a fer-nos una cervesa. Intenten ensenyar-me a jugar a mus, però em pareix complicat –com tots els jocs de cartes, vaja. A dormir...
Dissabte 31-10-2009
La nit ha passat mes o menys bé. Cap traqueteig m'ha acabat de despertar del tot. La ciutat es veu passar durant molta estona. Primer moltes xavoles i construccions pobres típiques de suburbis. Després van apareixent els «famosos» blocs de pisos. Finalment arribem.
Ens reunim amb la nostra guia principal de Moscou. Sortim de l'estació i admirem els primers edificis mentre esperem el bus. Recorden a «cazafantasmes». El bus a tingut problemes tècnics, aixina que per a no perdre més temps agafem el metro. El restaurant on anem a desdejunar (Vanilla Sky) és massa «arreglat», fins i tot et fa sentir malament. La guia a negociat amb la companyia del bus una compensació: xupito de vodka –a les 10 del matí.
El primer que visitem és el mausoleu de Lenin. Primera experiència amb les cues russes: no deixes espais, si se't poden colar no dubtaran a fer-ho. A dintre del mausoleu està completament prohibit entrar càmeres o mòbils amb càmera; el control és exhaustiu. Per fora del mausoleu, al voltant de la muralla del Kremlin, hi ha tombes de gent destacada de la Unió Soviètica. Davant de mi van un home i el seu fill, el pare es treu el barret abans d'entrar per la porta. El guarda que em trobe de front em fa un gest mecànic i enèrgic mostrant-me què he de fer: treure'm les mans de les butxaques. Això em fa pensar que estic entrant en un lloc molt seriós. Dintre no es pot parlar, ni et pots parar. La sala és quadrada, Lenin és al mig, i hi ha soldats als quatre cantons que et fan gestos si t'atures. Des de qualsevol punt de vista Lenin és menut, i té un aspecte irreal, però no pot ser d'altra manera després de 84 anys. Alguna gent es pregunta si és real. El fet que tots els anys, abans del seu aniversari el traguen del mausoleu per a fer-li treballs de manteniment fa pensar que sí. El mausoleu el van haver de muntar per què quan Lenin morí, tot i ser hivern (-20º) la gent va començar a venir i fer cua a l'intempèrie durant hores per a veure el cos. Durant una època també s'exposà el cos d' Stalin. Va durar poc per què Khrushev no estava molt content amb Stalin i el va fer soterrar darrere del mausoleu, on ara hi ha la resta de presidents també.
Per fi aconseguim el bus. Podem carregar-hi els equipatges, i fer un tomb per la ciutat. Veiem molts edificis de l'època soviètica. Alguns ara són hotels, altres ministeris. Passem per la catedral de Crist Salvador, destruïda en l'època soviètica per construir el «palau dels soviets» –mai executat ací– i reconstruïda després de la caiguda de la unió soviètica per l'església ortodoxa russa. Anem cap a les Sparrow Hills. Creuem el riu Moskvà diverses vegades perquè aquest serpenteja per la ciutat. Des del bus veiem el nou monument a Peter I El Gran, una gran desproporció de mal gust. Molts ponts, tot i que la guia reconeix que no en tenen tants com a Leningrad.
A les Sparrow Hills hi ha la zona universitària i científica, des d'allí hi ha una bona panoràmica de la ciutat: la torre shukhov, els gratacels de l'era Stalin, el convent Novodevichy, i si tens bona vista, el Kremlin. Hi ha ciutat per tot l'horitzó. La vista seria esplèndida si no fos per que el color predominant és el gris. Algunes xemeneies tirant fum accentuen aquesta impressió. Respecte els «gratacels», és varen construir per a commemorar els 800 anys del naixement de la ciutat. Per això en són 8, tot i que incomprensiblement un d'ells és a Varsòvia. Alçat orgullós sobre aquests turons de poc més de dos-cents metres, hi ha l'edifici de la Universitat Estatal de Moscou –també és un d'aquests gratacels. Per fora llueix molt bonic, però per dintre no està tan ben rematat perquè la construcció és feu a corre-cuita. Dintre s'allotgen tant facultats, com residències d'estudiants. En aquest mirador hi ha moltes paradetes de souvenirs, alguns dels venedors juguen a futbol mentre esperen possibles compradors.
Marxem cap a l'hotel. És un edifici enorme d'unes 30 plantes. Estic a la 27, tanta alçada mareja. No tenim temps de descansar, en breu comencem el tour pel metro de Moscou.
El recorregut és per la línia circular, la més antiga. És molt profund i segur,perquè ja es va dissenyar amb la guerra en ment. Les estacions són espectaculars. En l'era dels Tsars només els rics podien gaudir d'aquest tipus de construccions, però amb el nou estat socialista, els palaus pertanyen a totes i tots i pots visitar-los cada dia. Aquest és el lema que les inspira. En la construcció d'aquestes estacions, els soviètics recuperen la tècnica de mosaic, abandonada durant molt de temps. Algunes de les estacions estan dedicades a les repúbliques membres de la unió, com Ucraïna o Bielorússia, en aquesta última l'enrajolat del terra mostra el mateix motiu que els vestits típics d'aquell país. Una especialment simbòlica és la estació de la revolució, on hi ha moltes estàtues representant diferents tipus de gent de la societat soviètica. En la part més exterior hi ha els més forts, soldats i gent armada, i a mesura que ens endinsem va apareixent gent més feble, treballadores, estudiants, fins a mares amb nadons. En les hores punta el metro pot estar realment ple. En altres hores sempre trobes molta gent simplement rondinant, xerrant, o llegint. És barat, 22 rubles, 0.5 € i t'hi pots estar tot el dia si vols.
La següent parada és el famós teatre Bolshoi. És molt luxós, i hi ha molta gent mudada. Anem curts de temps. Paguem 50 rubles per deixar la xaca i ens donen un binoculars. No soc capaç de gaudir com toca del famosíssim “Llac dels Cignes”, primer perquè estic cansat i m'adorg, i segon perquè els seients són barats i només veiem mig escenari. A la mitja part se'm fa necessari anar al servei per a llavar-me la cara, però casi morc. Els serveis estan en la planta -1 i allà tot el món hi fuma. Increïble i insuportable.
Tornem amb metro a l'hotel. Per fi canviem moneda, 41.8 rubles per Euro. Ara ja puc anar al super a comprar provisions: fruites, formatge, pa, cervesa i aigua –ací no es pot veure de l'aixeta. La beguda és barata: un pot de litre de cervessa 1€, 1 botella de 0.5 L de vodka 2 €.
Diumenge 01-11-2009
El desdejuni és espectacular, buffet amb tot el que pugues desitjar. M'arrepenedisc de no haver baixat abans, però aprofite el temps tan bé com puc. Avui toca visita al Kremlin. Anem amb metro, sols, perquè la resta del grup ens ha deixar endarrere.
El Kremlin és la part més antiga de Moscou. Primer tota la ciutat estava dintre de les muralles, envoltades d'aigua. Per un costat el riu Moskvà i per l'altre un xicotet rierol que ara ha estat soterrat i convertit en passeig. El Kremlin s'ha reconstruït diverses vegades, sobretot al inicis, quan era completament de fusta. Les muralles actuals daten del XV, amb parts del XVI. Dintre és molt gran. En entrar trobem l'armeria a mà esquerra, ara és la caserna de la guàrdia presidencial. A mà dreta hi ha el palau dels soviets. Inicialment s'havia de construir on hi ha la catedral de Crist Salvador, però finalment es feu ací, provocant la demolició de molts altres edificis antics. És l'únic edifici on es veuen les restes dels símbols de la Unió Soviètica retirats. Allí es feien els congressos del Partit Comunista. Ara ja no se'ls permet reunir-se allí. S'usa com a palau de congressos, per a fer concerts, etc. Si alguna vegada sentiu per la TV que algun artista famós actua al Kremlin, és en aquest edifici. Continuant tot recte hi ha l'edifici on treballa el president de Rússia. Una bandera en la part més alta de la cúpula senyala el despatx on treballa. A les columnes de la part dreta de l'edifici és on hi ha el despatx on treballà Lenin. Tot seguit una acadèmia per a comunistes bastant gran que s'emportà per davant molts altres edificis antics. Els soviètics no van tenir mirament a l'hora de enderrocar esglésies i altres construccions antigues. Tot seguit, el canó dels Tsars. Enorme però inútil per les seues proporcions. El retrocés el feia inservible per a ser usat en les muralles, que no eren prou amples. La seua força és més simbòlica. A pocs metres la campana dels Tsars, també la més gran del món –180 tones–, tot i que trencada. Continuem la visita per la plaça de les catedrals. Hi ha unes 5 o 6. Se'm faria pesat explicar-les. Només comentar que a dintre hi ha soterrats molts dels tsars, sobretot els Romanov. Ivan el terrible està lluny de l'altar perquè es va casar 8 vegades, i les seues relacions amb l'església es van enterbolir –també va matar a un dels seus fills. Ací al Kremlin, a més de la família reial també vivia el patriarca de l'església ortodoxa. Un altra dada interessant és que a Rússia normalment commemoraven les victòries militars construint esglésies, i per això hi ha tantes –i això que moltes foren destruïdes pels soviètics!
I què passa amb el símbols soviètics? No els retiren? No, ara ja ningú pensa en això, l'única polèmica que ha hagut és amb el mausoleu de Lenin, però Putin va sortir a la TV i amb molt bones paraules va explicar que ara no es podia fer, encara.
Després del Kremlin anem a dinar a un restaurant la mar de aseat, amb moltes plantes i estructura metàl·lica a l'interior, recorda a un jardí o hivernacle. Menge una sopa típica russa i xampinyons amb beixamel i ceba. La següent parada és la galeria d'art Tretyakov. És molt interessant. Conté art rus des del XI fins al XX –fins a la revolució. L'evolució és espectacular, i el procés d'adopció de l'art europeu, especialment interessant. Dels més moderns, m'agrada especialment Vrubel. Abans de marxar compre algunes postals de la ciutat i del metro.
Ens reunim prop de la Flama Eterna per a anar al circ. Aquest té el seu propi edifici circular, res de carpes. Pallassos, animals i demés coses típiques del circ. Quan vaig signar per a les activitats no vaig pensar com seria, però m'arrepenedisc de donar suport a aquest tipus d'espectacle.
Per a finalitzar el dia tenim el Tour de Nit. Tots esperàvem quelcom similar a un bus descapotat i un passeig lent. Però la cosa es converteix en una carrera per les afores de la ciutat a més de 100, amb la música de discoteca a tota castanya, i els borratxos animant al conductor en la part davantera del bus. Fem unes quantes parades per a contemplar alguns paratges per la nit.
Sant Basil és preciosa tant per la nit com per el dia. Podries estar tirant-li fotos i mirant-la durant hores. Ivan el terrible va manar treure-li la vista a l'arquitecte per a que mai més pogués fer res tan bonic. En el seu interior hi ha 9 esglésies. Tant les cúpules com les parets estan fetes de maons, repintats per sobre. La Plaça Roja llueix molt bé de nit. Just enfront del mausoleu de Lenin hi ha un centre comercial enorme que ho il·lumina tot. Allà hi pots trobar les marques més prestigioses del món... i també Zara. Pareix mentira. Molts edificis, com el museu d'història, tenen millor aspecte de nit perquè no es veu el pols que acumulen. En un moment que m'allunye del grup per a fotografiar el McDonald's que hi ha enfront de la Flama Eterna, se m'arrima un policia a demanar-me el passaport. No em vol deixar marxar, però finalment li faig comprendre que soc turista i el meu grup se'n va. Em deixa anar. Moscou és perillós, et pots trobar amb policia corrupta i moltes altres sorpreses. La majoria de gent no parla anglès –o és massa tímida per a fer-ho–, molts tenen un comportament simplement hostil. Et fan sentir ben estrany.
La resta del tour de nit no val molt la pena. Fa fred i humitat, les vistes no són bones.
Dilluns 02-11-2009
Check-out de l'hotel. Deixem l'equipatge a l'estació, i passem un temps al carrer per a vianants Arbat. Al principi del carrer hi ha el ministeri de Asuntes Exteriors, un altre d'aquests gratacels soviètics amb un escut enorme de Unió Soviètica. El carrer és molt comercial i ple de tendes. Hi ha Starbucks, Hard Rock, i similars, a més a més de les típiques tendes de souvenirs.
L'última visita és al museu de la guerra freda. Realment no és un museu, és quelcom molt millor: el búnquer antinuclear de Moscou! És espectacular. Travessem dues portes blindades i comencem a baixar escales. A la paret hi ha pintats els números del pis -5, -10, -15 i fins a -20 plantes ens endinsem en la terra. Uns 60 metres de profunditat. Allí ens fiquen una pel·lícula que conta la cronologia de la guerra freda, xicotet repàs històric. El búnquer és enorme, absolutament espectacular. Es va construir com el metro i al mateix temps i per això era molt fàcil mantenir-ho en secret. Per les nits s'hi portava material amb els trens. Ens fan un simulacre d'impacte nuclear: gran sotragada, tot fosc, pols, fum, llums intermitents roges, alarmes i megàfon donant instruccions en rus. Realment et dona la sensació que alguna cosa està passant, el cor s'accelera sense voler. Veiem alguns aparells de l'època, computadores, telèfons, màquines de codificar, revistes, cartells, despatxos, vestits, kalashnikov, medicines antinuclears, etc. Finalment provem un ranxo típic del búnquer, una especie d'arròs amb carn, i un xupito de vodka. No està malament, total el màxim que es pot estar allà abaix és 90 dies. Crec que podrie sobreviure.
Ens acomiadem de les nostres guies moscovites.
El tren cap a Leningrad és millor que el de vinguda, els vagons i llits són iguals, però en aquesta ocasió tenim alguna cosa de sopar. Aprofite el viatge de nit per a escriure unes quantes postals. Són de Moscou, però no crec que a ningú li importe que les envie des de Leningrad. M'hi tire unes quantes hores....
Dimarts 03-11-2009
Arribem a Leningrad i ens reunim amb el guia. És un home d'estatura mitjana, rapat, d'uns 50 anys i porta un palestí al coll. Parla clar i sembla simpàtic. Leningrad és una ciutat jove, fundada fa només 300 anys. El tsar Peter I el Gran guerrejà amb els suecs per a guanyar aquestes terres de nou i amb elles l'accés al mar bàltic. Moscou no li agradava, així que fundà la ciutat i mogué la capital de fins ací. Era un admirador d'Europa. Convidà a molts arquitectes i artistes europeus a venir per a treballar-hi. Així és com nasqué la “Venècia del Nord”, una ciutat completament europea que 300 anys després compta amb 5 milions d'habitants.
El desdejuni que ens ofereixen no és tan bo com el de Moscou, però entra de grat. Fem una visita per la ciutat amb el bus.
El convent Smolny.
La Catedral de la Resurrecció de Crist, molt semblant a la de Sant Bàsil de Moscou, és l'única construïda segons la tradició russa de tota la ciutat i és relativament nova. Els soviètics varen estar a punt de destruir-la, però algú –no recorde qui– va convéncer al govern de Moscou per a que només la tanqués. Durant les olimpíades del 80, els soviètics no sabien com explicar als visitants que aquella meravella era tancada (i en mal estat) així que la van emplenar de bastidors per a simular que estava en procés de restauració.
El creuer Aurora és el vaixell des del qual és va fer el tir blanc que inicià la revolució. Avui en dia continua sent el creuer número 1 de l'armada russa, i el seu comandant és el més afortunat de tots per que sempre està en terra. Un cop a l'any tots els altres comandants fan una reunió ací i prenen te. Peguen un glop i replenen la copa de conyac fins a dalt, peguen un altre glop i replenen fins a dalt de nou amb conyac, i així fins que tot és conyac. Una gran reunió.
La Fortalesa de Peter i Paul, punt inicial de la ciutat. Hi ha una tradició segons la qual tots els dies, a les 12 en punt, es dispara un tir d'artilleria. Fa cinc anys en van canviar la direcció perquè tot i que no es fa servir munició real, és tan fort que feia saltar les alarmes de l'Hermitage a l'altre costat del riu Neva.
Finalment la enorme Catedral de Sant Isaac. Com que Sant Petersburg es va fundar en una zona pantanosa, per a un edifici d'aquestes proporcions s'havien de clavar pilars al terra. S'usà aigua per a tallar-los tots a nivell i fer una plataforma sobre la que construir. És la més gran de Rússia –la de Crist Salvador de Moscou ho és més, però no és original, és una reconstrucció–, i tercera del món. Durant l'època soviètica es va usar com a museu de ciència. De la cúpula penjava un pèndol –64 metres– que demostrava la rotació de la terra. Després de la desaparició de la URSS l'església, evidentment, intentà recuperar totes les esglésies. Tot i que no pogueren traure-li aquesta a l'estat, sí que aconseguiren que es retirés el museu.
El tràfic en aquesta ciutat encara és pitjor que en Moscou. Ens costa com 2 hores arribar a l'hotel. Allí tenim unes quantes hores de descans que aprofite per a buscar una oficina de correus i enviar les postals.
Sopar típic rus. Ens trobem amb les taules preparades, alguns entremesos repartits i botelles de vodka. Ens expliquen que el russos mai veuen sols, i que sempre hi ha que trobar “una raó” per a veure. El sopar no és gran cosa, una especie de pastis de peix ben xicotet, una sopa com la que vaig menjar en Moscou, i també els xampinyons amb beixamel i ceba. Tot animat amb una acordió i dos cantants –home i dona– de música tradicional. Fem alguns jocs típics.
Després tenim una passejada amb limusina, un Hammer blanc de molts metres de llarg. Ja venim contents del sopar, aixina que el xampany que hi ha inclòs s'esfuma. Parem a comprar més cerveses i vodka. M'arree mig litre de vodka tot solet. Com podeu imaginar, no tarde ni mitja hora en quedar-me inconscient.
Dimecres 04-11-2009
El soroll del company d'habitació em desperta. Estic totalment vestit al llit i m'és impossible recordar com va acabar la nit ahir. Són les 10 i hi ha que continuar amb les visites, aixina que agafe una poma i salte del llit directament cap a recepció. Tinc una cara absolutament horrible i vaig amb la mateixa roba. La gent em somriu.
Visitem el Palau de Catherine, o palau d'Estiu, enorme i sumptuós, com no. Moltes parets daurades, grans cambres per a ball, i tot aquest tipus de coses. Materials curiosos: xemeneies de ceràmica, i algunes parets de purpurina. Ambdós materials caríssims en l'època i molt barats avui dia. La purpurina, concretament, són lamines de metall, tallades a ma en trossets menudíssims.
A dalt del palau hi ha l'autèntica bandera de l'imperi Rus: negra, groga i blanca. En caure la URSS, els comunistes van tenir por, i van adoptar la bandera comercial que va inventar Peter I en obrir-se pas fins al mar bàltic, simplement imitant els colors de la holandesa. El guia considera que a Rússia encara hi tenen l'emblema de la Unió Soviètica a tot arreu perquè els que governen són els mateixos, només que ara pretenen ser demòcrates.
Aprofite el temps de caminar pel carrer abans de la visita al palau Yusupov per a preguntar-li al guia com se les van arreglar per a fer el canvi de sistema. És un tema que m'intriga. Van emetre un papers (no recorde el nom) que representaven la riquesa del país, tots els bens materials i no. Cada habitant de la URSS va rebre un d'aquests papers. Per a fer-nos una idea, el valor d'aquest paper era com el de dos cotxes. És molt, per a l'època. Aquests papers varen començar a circular, alguns els varen vendre i altres els van anar acumulant. Amb un grapat d'aquets es podia comprar una fàbrica, per exemple. Molta gent va usar aquestes propietats com a aval per a demanar crèdits als bancs i després van desaparéixer amb els diners. Des sobte els bancs es van trobar amb un munt de fabriques i altres propietats..... i fins ací arriba l'explicació. Arribem al palau Yusupov, i ja no tindré la oportunitat de nou de parlar amb el guia. Aquest palau també és interessant però no vos avorriré amb més detalls.
Per la nit fem un tomb amb vaixell pel riu Neva i alguns canals, a l'estil venecià però a més escala. Leningrad també llueix molt bé de nit. Els ponts que creuen el Neva són espectaculars. En època de navegació (fins a octubre), els ponts s'obrin a les 12 de la nit per a permetre el pas de vaixells comercials. És a dir, que per la nit és impossible creuar d'una part de la ciutat a l'altra.
Dijous 05-11-2009
Desdejuni i partida de l'hotel. L'últim que visitem és l'Hermitage, un dels museus més grans del món. Consta de quatre edificis, el més gran dels quals és el Palau d'Hivern. Conté tantes obres que és impossible de visitar: més de mil habitacions. Entre el més destacat, dos Leonardo Da Vinci, el Rembrand atacat amb àcid un independentista lituà, impressionistes, picassos, .... impossible de comentar.
De tornada cap a casa, els tràmits de frontera tornen a durar com 2 hores. Primer el russos, després els finesos. A les 4.30 de la nit arribem a Oulu.
Bla, bla, bla.... una passada de viatge. Un altre món.
Posts
